CEREMONIA ANCESTRAL AL SEGLE XXI

Una inquietud imparable per descobrir m’ha portat al Centre Aurora ubicat al Garraf a participar en una cerimònia mil·lenària originaria de Nord-Amèrica. S’anomena Temazcal Xamànic, que significa casa de vapor.

A l’arribar al centre he conegut al xaman argentí que ens guiarà en el procés i als quatre participants.

Al jardí hi ha muntada una cabanya circular amb estructura de vares de salze d’un metre i mig d’alt per tres de diàmetre coberta per mantes i al centre un forat a on es posarà el Foc Sagrat. A davant hi ha una foguera on s’estan escalfant des de fa hores 32 pedres les quals  posteriorment ocuparan el Foc Sagrat. Aquestes pedres se les anomena “abuelitas”.

Hem rebut una breu explicació, el Temazcal es la Pachamama, és la representació del úter sagrat de la mare terra. És una cerimònia de purificació per deixar anar tot el que no necessitem carregar i conduir-nos a un re-naixement.

Hem entrant a la cabanya amb roba de bany i un sarong. Han col·locat sis “abuelitas” al Foc Sagrat i han tancat la porta del Temazcal. S’ha quedat tot fosc, el xaman ha tirat infusió d’eucaliptus sobre les “abuelitas” i a començat la vaporització i a augmentar la temperatura del cubiculum.

En menys d’un minut estem suant. Hem començat amb exercicis de respiració profunda i equilibrant la inspiració i la exhalació. La temperatura ha anat augmentant i la sensació d’ofec està present en cada respiració. La foscor, la humitat i la temperatura d’aproximadament 80ºC juntament amb els càntics i oracions dels natius americans que hem anat fent nostres i acompanyant-los amb instruments indígenes ens ha conduit a un estat d’èxtasis i trànsit, les hores han anat passant i els pulmons hem cremaven en cada respiració, la catarsis era imminent, tinc por, hem cremava tot el cos, la deshidratació està present i entro en crisis activant-se les funcions de supervivència, vull sortir a fora per respirar aire fresc per no puc, sento claustrofòbia, el cor hem batega ràpid i sento formigueig a les mans i als avantbraços. M’estiro i giro el cap en direcció contraria de les “abuelitas” per poder robar una mica d’aire fresc i poder aguantar fins el final.

Hem cridat paraules com llibertat, amor, cèl·lules... des de l’ànima.

Després de casi tres hores ha acabat el Temazcal, ens hem assegut i el xaman ha obert la porta, hem pogut respirar, tornar a omplir els pulmons de vida i m’he pogut relaxar.

Aquesta experiència espiritual m’ha portat a la desesperació, m’agrada perquè quan roso els límits és quan es produeixen els canvis de registre importants.